Republicanos ante las próximas movilizaciones en defensa de la educación pública en el País Valencià

EN DEFENSA DE L’ENSENYAMENT PÚBLIC – DIMECRES 21 DESEMBRE, 19:00 H – CONCENTRACIONS DAVANT ELS AJUNTAMENTS de CASTELLÓ – VALÈNCIA – ALCOI – DÉNIA – ELX – ALACANT – GANDIA

Fa tres anys ja dèiem que l’ofensiva contra els serveis públics anava a reforçar-se a mesura que la crisi s’agravava; fa dos anys, cridàvem a unificar les demandes dels diferents serveis públics per aturar les agressions i exigir una profunda reforma fiscal per aconseguir els recursos necessaris. La lluita no serà fàcil ni curta, tot el contrari, però és molt el que està en joc. Necessitem unir esforços i posar en joc tota la nostra força i intel·ligència: associacions, sindicats, partits i tot qui hi estiga disposat, hem de posar tot l’afany en denunciar les mentides i superar la resignació. 

[en castellano, más bajo]

La tasca: defendre els serveis públics 

El quadre que presenta l’educació pública és, malgrat les declaracions triomfalistes i de bones intencions (?) de la Generalitat, realment desolador: beques de llibres i transport sense pagar a les famílies, i també als llibrers (5,5 milions a Castelló); pagament de només un ridícul 30% de les despeses corrents als centres educatius, que ja no tenen fons ni per al guix o fotocòpies ni, per descomptat, per a la calefacció que ja necessita l’alumnat; privatització de les escoles infantils, com ara les huit (!) de Gandia; denúncia unilateral de l’Acord d’interins, i amenaça a les pràctiques de FP (molt deteriorades ja pels retalls de plantilles), 148 nous barracots, com al Baix Segura, Castelló de la Plana, Alaquàs, etc., etc.; augment de les taxes a universitaris no comunitaris, tot identificant –de nou– immigració amb despeses supèrflues; cessió de sòl públic a empreses privades en concessió amb règim concertat (els famosos Centres d’Iniciativa “Social”, CIS) durant 75 anys… I, en relació amb tot açò, el manteniment de les taxes de fracàs escolar (38,1%), que ens situen com a segona comunitat amb major abandó.

Les receptes dibuixades per en Rajoy en el seu discurs d’investidura no permeten albirar un canvi, ni molt menys. La seua crida a l’austeritat i el retall de la despesa pública és incompatible amb l’existència d’uns serveis íntegrament públics, de qualitat i accessibles a tots els ciutadans; els anuncis sobre l’educació en anglés i la necessitat d’«atraure els millors professionals» contrasten amb els retalls en la formació del professorat i l’impagament als professors natius que treballen com a auxiliars d’anglés en els centres valencians. Molt al contrari, les línies traçades pel líder del PP són totalment escaients amb el procés de privatització de l’ensenyament i de la resta dels serveis públics que el seu partit ha promogut on governa, i que es concreten en un increment del recolzament a la concertada i en la segregació de l’alumnat. La insistència del nou president en l’«excel·lència», la «competitivitat», l’«esperit mamprenedor» i la resta d’argot empresarial, unida al que ja sabem sobre les pràctiques de les comunitats on governa, així ho indiquen, i ens retrotrauen als temps de la LOCE, amb tota la bateria de mesures retrògrades que ja coneixem: concepcions empresarials a l’escola, autoritarisme, una visió conservadora de la Història, retrocés de les llengües pròpies, etc., etc.

El que busquen les mesures anunciades per en Rajoy, i les aplicades en les diferents autonomies, és promoure el trasvasament d’usuaris i recursos públics a l’empresa privada, tot proporcionant nous sectors de negoci al capital per ajudar-lo a superar la seua crisi (com passa amb les grans empreses de la construcció beneficiàries dels concerts sanitaris). En l’educació, els CIS i la reducció de grups de Batxillerat són mesures que, en nom de la «llibertat», volen canalitzar l’alumnat vers uns centres concertats que violen impunement la seua suposada funció subsidiària, en cobrar quotes i seleccionar l’alumnat, com és ben sabut, i que a més a més solen propagar una visió del món radicalment conservadora; per això, hem d’exigir la reducció progressiva de l’educació concertada, fins desaparéixer, en benefici d’una educació netament pública, tot deixant els centres privats per a qui vulga pagar-los de la seua butxaca. D’altres mesures, com ara el contracte-programa, al qual acompanyarà la xerrameca habitual sobre «la qualitat», pretenen crear competència dins del sector públic per reduir, així, els recursos assignats precisament a qui més els necessita, en benefici de centres «d’excel·léncia», en lloc d’afavorir l’atenció de les famílies als seus fills, i  recursos i mètodes que permeten de reduir el fracàs escolar.

Si a tot açò li sumem el rebuig a pujar els impostos, i fins i tot la disposició a reduir-los, als qui més tenen, tot seguint els dogmes neoliberals, el resultat és clar: volen que la majoria treballadora, els qui utilitzem (i necessitem) els serveis públics, paguem la crisi del capital, per la via doble de patir uns serveis públics degradats i canalitzar recursos de tots a empreses privades que, a més a més, reduïxen les condicions laborals i salarials dels seus treballadors. L’atac contra allò públic és un atac a la qualitat de vida del poble, dels treballadors, per minimitzar els problemes dels qui han provocat aquesta crisi.

Fa tres anys ja dèiem que l’ofensiva contra els serveis públics anava a reforçar-se a mesura que la crisi s’agravava; fa dos anys, cridàvem a unificar les demandes dels diferents serveis públics per aturar les agressions i exigir una profunda reforma fiscal per aconseguir els recursos necessaris. La lluita no serà fàcil ni curta, tot el contrari, però és molt el que està en joc. Necessitem unir esforços i posar en joc tota la nostra força i intel·ligència: associacions, sindicats, partits i tot qui hi estiga disposat, hem de posar tot l’afany en denunciar les mentides i superar la resignació. La manifestació del proper 21 de gener a València serà, sens dubte, un pas important en aquesta direcció.

 


La tarea: defender los servicios públicos

El cuadro que presenta la educación pública es, pese a las declaraciones triunfalistas y de buenas intenciones (?) de la Generalitat, realmente desolador: impagos de las becas de libros y transporte a las familias,  así como a los libreros (5,5 millones en Castellón); abono de un ridículo 30% de los gastos corrientes a los centros educativos, que ya no tienen fondos ni para tiza o fotocopias ni, por supuesto, para la calefacción que ya necesita el alumnado; privatización de las escuelas infantiles (como las ¡ocho! de Gandia); denuncia unilateral del Acuerdo de interi­nos, y amenaza a las prácticas de FP (ya muy deterioradas por los recortes de plantilla); 148 nuevos barracones, como en la Vega Baja, Castelló de la Plana, Alaquàs, etc., etc.; aumento de las tasas a universitarios no comunitarios, identificando –una vez más– a inmigración con gasto superfluo; cesión de suelo público a empresas privadas para el disfrute de concesiones en régimen concertado (los famosos Centros de Iniciativa “Social”, CIS) durante 75 años… Y, en relación con todo ello, el mantenimiento de las tasas de fracaso escolar (38,1%), que nos sitúan como la segunda comunidad con mayor abandono.

Las recetas esbozadas por Rajoy en su discurso de investidura no permiten vislumbrar un cambio, ni mucho menos. Sus llamamientos a la austeridad y al recorte en el gasto público son incompatibles con la existencia de unos servicios íntegramente públicos, de calidad y accesibles a todos los ciudadanos; los anuncios sobre la educación en inglés y la necesidad de «atraer a los mejores profesionales» contrastan con los recortes en la formación del profesorado y el impago a los profesores nativos que trabajan como auxiliares de Inglés en los centros valencianos. Muy al contrario, las líneas pergeñadas por el líder del PP son totalmente acordes con el proceso de privatización de la enseñanza y demás servicios públicos que su partido ha promovido allí donde gobierna, y que se concretan en un incremento del apoyo a la concertada y en la segregación del alumnado. La insistencia del nuevo presidente en la «excelencia», la «competitividad», el «espíritu emprendedor» y demás jerga empresarial, unida a lo que sabemos sobre las prácticas de las comunidades en las que gobierna, así lo indican, y nos retrotraen a los tiempos de la LOCE, con toda la batería de medidas retrógradas que ya conocemos: concepciones empresariales en la escuela, autoritarismo, una visión conservadora de la Historia, retroceso de las lenguas propias, etc., etc.

Lo que buscan las medidas anunciadas por Rajoy, y las aplicadas en las diferentes autonomías, es promover el trasvase de usuarios y recursos públicos a la empresa privada, proporcionando nuevos sectores de negocio al capital para ayudarle a superar su crisis (como las grandes empresas de la construcción beneficiarias de los conciertos sanitarios). En la educación, los CIS y la reducción de grupos de Bachillerato son medidas que, en nombre de «la libertad», buscan canalizar al alumnado hacia unos centros concertados que violan impunemente su supuesta función subsidiaria, al cobrar cuotas y seleccionar al alumnado, como es notorio, y que además suelen propagar una visión del mundo radicalmente conservadora; por ello, debemos exigir la progresiva reducción de la educación concertada, hasta desaparecer en beneficio de una educación netamente pública, dejando los centros privados para quienes quieran pagarlos de su bolsillo. Otras medidas, como el contrato-programa, al que acompañará la acostumbrada palabrería sobre «la calidad», busca crear competencia den­tro del sector público para, así, reducir los recursos asignados precisamente a quienes más los necesitan, en beneficio de centros «de excelencia», en lugar de favorecer la atención de las familias a sus hijos y recursos y métodos que permitan reducir el fracaso escolar.

Si a esto sumamos el rechazo a subir los impuestos, e incluso la disposición a reducirlos, a los que más tienen, siguiendo los dogmas neoliberales, el resultado es claro: quieren que la mayoría trabajadora, los que utilizamos (y necesitamos) los servicios públicos, paguemos la crisis del capital, por la doble vía de sufrir unos servicios públicos degradados y canalizar recursos de todos hacia empresas privadas que, además, reducen las condiciones laborales y salariales de sus trabajadores. El ataque a lo público es un ataque a la calidad de vida del pueblo, de los trabajadores, para atajar los problemas de quienes han provocado esta crisis.

Hace tres años ya decíamos que la ofensiva contra los servicios públicos se iba a reforzar a medida que se agravara la crisis; hace dos, llamábamos a unificar las demandas de los diferentes servicios públicos para parar las agresiones y exigir una profunda reforma fiscal para conseguir los recursos necesarios. La lucha no va a ser fácil ni corta, todo lo contrario, pero es mucho lo que está en juego. Necesitamos unir esfuerzos y poner en juego toda nuestra fuerza y nuestra inteligencia: asociaciones, sindicatos, partidos y todo aquel que esté dispuesto, debemos poner todo el empeño en denunciar las mentiras y superar la resignación. La manifestación del próximo 21 de enero en Valencia será, sin duda, un paso importante para ello.

 

Anuncios

Acerca de RPS Alacant

Blog de REPUBLICANOS (RPS) Alacant. Noticias, comunicados, propuestas, convocatorias y reflexiones desde el republicanismo de izquierdas. Por el Frente Popular para la ruptura con el régimen monárquico.
Esta entrada fue publicada en Comunicats / Comunicados, Convocatòries / Convocatorias, Laboral / Economía, Serveis públics / Servicios públicos, Tercera República. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s